La sòlida base de futures construccions.

Durant les anteriors entrades hem enfocat l'educació d'una forma més global, de fet, trob necessari fer-ho així perquè no es pot començar concretant des d'un principi si no tenim una visió global d'allò del que volem parlar. Però, ara sí, toca endinsar-nos en el món de l'educació infantil que realment per el que feim tot això. Per a això (a part dels apunts), seguirem més atentament el llibre Aprendre i ensenyar a l'educació infantil (1996) d'Eulàlia Bassedas, Isabel Solé i Teresa Huget.

L'educació infantil, és una etapa que fins fa poc temps, potser estava massa enfocada a preparar als infants de cara a la següent etapa que es considerava realment important (primària i en concret per als 6 anys), quedava així la primera etapa, desprestijada i sense valor educatiu; en ocasions se l'anomenava educació pre-escolar (abans de l'escola). Isabel Solé parla, i crec que per fi es comença a entendre, que és important treballar aquesta etapa per ella sola de forma significativa. El negatiu és que encara no és tothom que ho creu així, però hem de lluitar per aconseguir-ho.

A continuació deixo un vídeo on Fernando Trujillo entrevista a una professora d'educació infantil i em sembla interessant compartir-lo aquí:

Aquesta etapa consta de dos cicles; ambdós de caràcter voluntari, tot i que en general, gairebé tots els nens són escolaritzats.

El primer cicle comprèn dels 0 als 3 anys i és una etapa on es produeixen grans canvis en el nen. Aquí està molt present la necessitat de moviment i joc i s'intenta anar desenvolupant-se des de la dependència total fins a l'autonomia progressiva. El segon cicle va des de els 3 anys fins als 6 anys. La classe de tres anys es coneixeria com a moment de transició entre els dos cicles, a més, es comença a presentar més autonomia en els hàbits personals i el domini progressiu del llenguatge verbal.
La gran diferència entre els dos cicles, tot i pertànyer a la mateixa etapa, és la forma de treballar, la metodologia.
En ambdues etapes, (igual que en les altres també), és bàsica la necessitat d'una relació estreta entre família i escola. Com diu Isabel Solé (1996, pàg.95): ''la família ha de sentir que deixen el seu infant en bones mans, i aquest ha de percebre que el seu pare i la seva mare se senten confiats i tranquils''. Necessitat de combinar, que la família entri dins l'aula.

Així com a la sisena entrada (paràgraf 8) dèiem que especialment en aquesta etapa tot el temps és educatiu, hi ha moltes maneres d'aprendre pels infants (educatives totes també), per exemple mitjançant l'experiència amb objectes (experimentació), l'experiència amb situacions de la vida quotidiana, els premis i càstigs que són útils per conèixer els límits i per reforçar o evitar determinats comportaments, la imitació i l'aprenentatge mitjançant la creació de bastides que es tracta d'un aprenentatge compartit.

Segons Isabel Solé (1996, pàg. 70) ''ens trobem amb tres àmbits indissociables, importants al llarg de tot el cicle vital, però que adquireixen una rellevància especial en els inicis de la vida''.

Amb això, s'està referint a:
- La descoberta d'un mateix (jo): fa referència a la construcció de la identitat psicològica de l'infant. Van configurant la seva autoimatge
- La descoberta de l'entorn natural i social (els altres): aquesta està molt lligada a la primera, inclou una determinada representació del món (de les seves persones, esdeveniments, objectes...) i l'existència de vincles d'afecte.
- L'intercomunicació i el llenguatge (allò que m'ajuda a interactuar): la mediació entre l'individu i el medi. Esdevé objecte de coneixement de sí mateix i instrument per a la relació entre el jo i els altres, per tant, per a l'aprenentatge de la realitat.

Aquests tres àmbits es tradueixen en els currículums d'educació infantil.

Si ens centrem un poc en els aspectes organitzatius, cal dir que aquests tenen una gran importància també, solen influir en la qualitat pedagògica i educativa dels centres. En casos que no s'hagi'n previst o modificat aspectes organitzatius de l'escola, és fàcil que sorgeixin problemes. Segons el que expressa Isabel Solé al llibre Aprendre i ensenyar a l'educació infantil (1996, pàg.101): ''tractar els aspectes organitzatius és, en definitiva, tractar les condicions que hom ha de tenir presents per portar a terme la tasca educativa''.

A l'hora de planificar, és igual de necessària a l'educació infantil que a qualsevol altra etapa.

L'actuació educativa a l'escola infantil es basa en alguns criteris que possibiliten un bon desenvolupament i un bon aprenentatge a tot l'alumnat. Aquests són:

- El foment de l'autoconcepte i de l'autoestima: és important que els infants puguin aprendre i desenvolupar-se amb seguretat. Aquest, anirà formant el concepte de sí mateix mitjançant les situacions que visqui i el tracte que tingui amb les persones encarregades de la seva cura. Es va construint així l'autoconcepte (confiança en un mateix) i sobre la seva vàlua (autoestima).

Trob que aquí és molt important anar amb compte amb el currículum ocult del que parlava Gimeno (1989) ja que pot afectar negativament a aquests dos conceptes si enviem indirectament missatges negatius als infants.

- L'ensenyament com a activitat compartida: aquí, hem de tenir en compte la Zona de Desenvolupament Proper (ZDP) de Vigotski (1984). Ens referim amb això a la distància entre allò que el nen ja sap i allò que ha d'aprendre tenguent l'ajuda d'un guia (el professor). Aquesta distància no ha de ser ni massa poca ni massa gran.

- L'aprenentatge significatiu i globalització: quan els nens atribueixen significat a un coneixement, li donen sentit i relacionen els nous aprenentatges amb els anteriors que ja tenien, globalitzen, poden aprendre i desenvolupar noves capacitats. ''La noció de globalització des de la perspectiva en la qual ens situem, s'entén com una manera de percebre la realitat per part de les criatures i una manera de presentar a l'alumnat una realitat per al seu estudi'' (Isabel Solé 1996, pàg. 150). A l'entrada de Volem canviar? Doncs treballem per aconseguir-ho (paràgrafs 2 i 4) ja parlàvem de d'importància de no perdre la visió global de les coses.

- L'atenció a la diversitat: cap persona és igual, però, especialment a l'educació infantil, podem trobar-nos amb un grup molt heterogeni. Les diferències es poden presentar d'infinites formes; diferències físiques, culturals, diferències a l'hora d'aprendre, necessitats especials d'algun alumne en concret... i hem de saber treballar-ho i partir de què tots som iguals. ''L'actitud més positiva a l'etapa d'educació infantil és acceptar les diferències entre els infants com una cosa natural i a partir de la qual s'ha de treballar'' (Isabel Solé 1996, pàg.151).
Així, haurem de ser capaços de tenir també una atenció individualitzada per a cadascun dels infants.

- La importància de l'activitat lúdica: el joc és molt important per al desenvolupament global i harmònic dels més petits. Les persones grans (tant a casa com a l'escola) hem de propiciar i afavorir aquesta activitat.

No podem deixar de banda la importància d'altres situacions educatives com les rutines com les situacions d'alimentació, de neteja, de descans, d'ordre, d'entrada i sortida... perquè formen part també de l'aprenentatge.

M'agradaria remarcar també el tema de la creativitat, ja que, tot i que hi ha docents que potser la deixen un poc apartada, hem de potenciar-la. Hem de donar eines als nostres alumnes per a que puguin expressar els seus sentiments, emocions...

Ken Robinson expressa la seva opinió de què les escoles maten la creativitat. I potser té raó, les escoles ens transmeten la idea d'allò que sabem fer i allò que no, però, si no ho fessin, intentaríem fer-ho tot, sortís com sortís, preocupant-nos simplement d'expressar allò que sentim.

Tot i que ja ho començava a tenir clar, aquesta setmana he acabat d'entendre que aquesta etapa és tan educativa com qualsevol altra. Potser més perquè és l'inici de tot. Tot i que l'educació infantil és una etapa de caràcter voluntari, m'alegre de què gairebé tots els nens i nenes d'aquestes edats que comprenen aquest període estiguen escolaritzats.

Cada dia que anem avançant, m'impressiona més la grandíssima responsabilitat per la nostra part (com a futurs docents) que implica aquesta professió, hem de tenir molta cura de no trepitjar les il·lusions d'aquests petits infants, de no trepitjar la seva creativitat, les seves ganes d'aprendre, de conèixer coses noves, d'experimentar... També hem de ser conscients que ens podem trobar amb obstacles com la resistència d'alguns pares a col·laborar, dificultats amb alguns infants...

Al principi tot això em crea un poc d'angoixa però trob que tot anirà bé si aconsegueix ser una bona professional.

Jo per exemple tinc un bon record de la meva etapa d'educació infantil; fèiem molts tipus d'activitats; crec recordar que fèiem fitxes (potser masses perquè encara guarde blocs plens d'elles), però, la veritat és que realitzavem moltes altres activitats com ara taller de cuina per experimentar textures i conèixer els ingredients, excursions, manualitats... Segurament el procès no era perfecte perquè s'ha d'anar evolucionant cap a la perfecció, però, trob que vaig tenir una molt bona etapa d'educació infantil. També he de dir que tinc un molt bon record dels professors d'aquella etapa i això, com deia el llibre de Va de mestres (2004), és molt important perquè d'alguna manera representa que aquell professor ha estat important per a tú.

No puc evitar sentir frustració en algunes ocasions, perquè veig que en general els alumnes de GEDI que ens estem preparant tenim il·lusió, ganes d'ensenyar i d'aprendre en aquest món de l'educació infantil, de sentir-nos responsables d'aquests petits infants, de demostrar que som capaços de fer-ho... però, és difícil mantenir tot això quan veim una situació molt complicada (en general amb tot però més en el tema de l'educació). Però, esper que a poc a poc la situació es vagi arreglant i poguem treballar i gaudir de la nostra feina.

Respecte a l'artefacte d'aquesta setmana, ha estat nou per a mi perquè mai l'havia utilitzat (com quasi tota la resta d'artefactes anteriors), però, l'he trobat molt útil. A més, ha estat una forma de fer una posada en comú amb les companyes de totes les opinions que tenim. M'ha agradat per això, perquè després de tant treball de bloc de forma individual, hem fet aquesta eina de forma més global i trob que enriqueix molt el bloc.
Aquí el deixo:

Avaluar per aprendre, no per sancionar

Aquesta setmana hem tractat un tema molt important a l’hora que interessant en el procés educatiu; l’avaluació. Aquesta pot condicionar tot el procés, per tant, hem de tenir clar la forma adequada de fer-ho.

Aquí deixo un breu vídeo per introduir aquest tema:

Per començar definiré els tipus d’avaluació, els quals podem agrupar segons diferents criteris:

 Segons la finalitat:
- Avaluació de diagnòstic o inicial: per conèixer el punt de partida de l’alumne.

- Avaluació sumativa o integradora: per a la valoració de tot el recorregut que ha seguit l’alumne, des del punt de partida, el procés i fins al resultat final.

- Avaluació formativa o reguladora: aquesta serveix per a regular i orientar el desenvolupament formatiu. La més indicada per a l’avaluació processual que veurem a continuació.

Segons el moment de la seva aplicació:

- Avaluació inicial: aquella realitzada a l’inici del procés. Sol ser per saber els coneixements dels quals parteix l’alumne.

- Avaluació final: realitzada al final del procés per conèixer si els objectius fixats han estat assolits per l’alumne.

- Avaluació processual: aquella del funcionament, del desenvolupament d’un objecte que haurà de ser avaluat en un període de temps determinat.

Segons el seu àmbit d’extensió:

- Avaluació parcial: s’enfoca a l’estudi de determinats continguts de la totalitat.

- Avaluació global: s’enfoca a l’estudi del conjunt, més global que la parcial.

Aquestes dues, com quasi totes, s’han d’entendre de forma complementària.

 

Segons el grau de relació amb l’avaluador:

- Avaluació externa: si aquelles persones que avaluen no han estat dins el procés d’ensenyament- aprenentatge.

- Avaluació interna: quan els avaluadors sí que han participat en el procés d’ensenyament-aprenentatge. N’hi a tres tipus:

 

a) Autoavaluació: si la persona que avalua és la mateixa que la que aprèn. És a dir, el propi alumne.

b) Heteroavaluació: si la persona que avalua no és la que aprèn. Com el professor.

c) Coavaluació: les persones que aprenen s’avaluen entre ells. Per exemple quan els companys s’han d’avaluar entre ells mateixos.

I per últim, segons el criteri de comparació:

- Avaluació criterial: aquella en la que es comparen els resultats d’un procés educatiu amb un criteri preestablert.

- Avaluació normativa: aquella que parteix del punt de referència de la mitjana del grup.

I un nou concepte en avaluació segons Escamilla (2009), aquesta és l'avaluació inclusiva: aquella que té en compte la diversitat de l’alumnat (capacitats, interessos, motivacions...) Si ho pensem bé, qualsevol avaluació ho hauria de ser.

Tenint en compte tot això, podem caracteritzar més aquella educació tradicional de la que parlàvem a la primera entrada. Llavors, podem afegir que aquesta s’identificaria més amb una avaluació sumativa, final, criterial i on el més normal era l'avaluació del professor (heteroavaluació).

A continuació i per tal de introduir la part més crítica d'aquest tema, us presento el meu power point:

power point avaluació from celiacc

Aquesta setmana, a part dels apunts i els llibres de Zabala (2007) i Isabel Solé (1996), tenim molts materials que ens ajuden a ampliar la informació i a enrriquir-nos encara més. Per exemple, a classe poguérem veure un vídeo de Jose Luis Castillo amb el qual introduírem la part més crítica d’aquest tema. En ell, parla de la necessitat de reinvenció del docent a partir de l’avaluació, la calificació com a indicador però no que tot estigui al servici d’ella, L’avaluació com a procés i producte i de forma orientadora, personalitzada, participativa... la importància de verbs com col·laborar, redissenyar, elaborar, dissenyar...

Si pensem en aquests verbs als que Castillo fa referència, veiem que encaixen en el sentit de treballar per competències de Zabala (2007). A l'hora de parlar de l'avaluació en el llibre Cómo aprender i ensenyar competencias (2007, pàg.199) Zabala escriu: ‘’querer abordar el verdadero sentido de la educación implica assumir la complejidad de una enseñanza para la vida que tambien se debe reflejar en el proceso evaluador’’.
A l'entrada de Recórrer el camí mitjançant competències (paràgraf 4) ja deixàvem entreveure que cada component de la competència necessitaria una forma d'avaluar adaptada a les seves necessitats. En aquests moments, podem ampliar que els fets s'avaluarien de la forma més bonica i barata (amb una prova escrita senzilla), els conceptes mitjançant l'observació de l'ús que fan d'ells, els procediments mitjançant l'observació de situacions en les que es facin servir i l'actitud amb l'observació d'aquesta en situacions de reals.

 També, teníem a la nostra disposició, una conferència de Neus Sanmartí i un document; Avaluar per aprendre (2010) on per exemple expressa que: ‘’en el currículum per competències, l’avaluació té una funció reguladora de tot el procés d’aprenentatge’’. Ella veu ''l'avaluació com a motor de l'aprenentatge'', i realment crec que té raó perquè si ens parem a pensar, depenent de com avaluem, l'aprenentatge serà d'una forma o d'una altra.

 De vegades, alguns professors pensen que l'avaluació és simplement una eina per ''mesurar'' als alumnes, però, no és així. Com diu Isabel Solé (1996, pàg.192) a Aprendre i ensenyar a l’educació infantil: ‘’quan avaluem no ho fem solament en relació a l’evolució de l’infant, sinó que també avaluem el nostre programa, el nostre projecte i la nostra intervenció educativa’’. Hem de tenim capacitat de reflexió sobre el nostre treball i fer tot el possible per millorar. A part, hem de tenir en compte que: ''produeix efectes sobre l'infant avaluat i sobre la persona adulta que avalua'' (Fèneyrou, 1990).

També m'agradaria remarcar la importància de compartir l'avaluació tant amb els alumnes com amb la família, sempre de forma respectuosa i sense emetre judicis de valor ni etiquetar, com assenyala Isabel Solé (1996).

Queda clar que l'avaluació ha de ser per aprendre, no per sancionar ni classificar. Però, nosaltres tenim un cas molt clar de què encara no aconseguim entendre-ho així . Els que els que per exemple hem fet Selectivitat, sabem que és una prova en la que ens ho juguem tot en tres dies i si no aprovem o no treim suficient nota, no podem accedir als estudis que ens agraden o ens quedem fora. A la primera entrada (paràgraf 4), ja parlava d'ella de forma un poc crítica, remarcant que el seu propi nom ja indicava que era una prova purament selectiva.

La veritat és que aquesta setmana em sorgeixen moltes incoherències; jo estic atenta a totes les noves informacions, les noves idees... i sé que tot és cert i que realment no hem de tenir una avaluació que sancioni ni seleccioni sinó una que ajudi a millorar i a aprendre. Però, després també em costa entendre una avaluació diferent a la que tenim actualment, ja que quasi totes les meves etapes educatives han passat per aquest tipus d'avaluació més selectiva i sancionadora i quasi ho veig necessari (a l'hora que sé que no ha de ser així).

En realitat pens, que d'alguna forma l'avaluació dóna seguretat. Ja siga als pares, als professors i fins i tot als alumnes, que tot i que moltes vegades expressem el nostre odi pels exàmens, ens agrada tenir bones notes i poder demostrar que les hem tingut perquè hem estudiat molt i n'estam orgullosos. Potser sense aquestos, hi hauria problemes a l'hora d'avaluar; quina seria la forma correcta per a que fos completament just i tot el món ho comprengués? La incertesa crea resistència, allò desconegut fa por, jo mateixa encara no veig clar per on començar a canviar aquest procés, sé que s'ha de reinventar, però encara no sé com. Potser s'hauria de buscar alguna forma d'aconseguir que anar a un examen no fos ''vomitar'' tot allò que diu el llibre de text i que hem memoritzat.

 La memorització també és necessària, però no ha de ser l'únic.

També hem parlat molt del cas d'aquesta assignatura; on utilitzem la rúbrica, que, tot i que potser no és perfecta perquè no està pactada, és un avanç per ser un procès transparent i públic.

Al final sempre acab fent referència al meu cas personal amb l'esport perquè trob que és significatiu. Quan estàvem parlant de què de vegades t'ho jugues a tot o res amb alguns exàmens, estava pensant que una competició és així: el procès és molt dur, entrenaments, angoixa, esforç... practicant per a què surti bé el gran dia; el dia del campionat (el que seria l'examen final si ho relacionem amb l'educació) en dos minuts et jugues tota la temporada, la teva posició, el poder passar o no a un altre campionat de major nivell. És exactament igual que el que estem parlant ara, diem que el procès és important per a l'aprenentatge però, en alguns cassos s'arriba a l'examen final i et jugues passar de curs o poder escollir el grau que t'apassiona, i si no arribes a la nota mínima, et pots quedar fora. Això és molt trist, a l'esport és així perquè està implícit que aquí sí que s'ha de fer una selecció de les millors, però l'educació no és una competició, no ha de ser així.

No vull acabar sense citar una frase de Manuel López (2011) que m'ha agradat perquè simbolitza la passió per aquesta professió: ''en ocasiones hasta remar a contracorriente, y muchas veces los resultados son mínimos, pero si amas esta profesión, sigues adelante o empiezas de nuevo si es necesario''.

Volem canviar? Doncs treballem per aconseguir-ho.

Aquesta setmana hem tornat a enllaçar amb les competències i hi hem aprofundit encara més que l'anterior vegada a l'entrada de recórrer el camí mitjançant competències. Així, ens hem centrat en temes que encara no havíem estudiat gaire com és la distribució a l'aula, la importància del temps i els espais, entre altres conceptes importants.        
           
La setmana passada, ens endinsarem en el currículum, la seva estructura, les fonts, els seus usos i en reflexionar sobre aquest, però no vaig poder aportar (ja que encara no ho havíem donat) que haviem d'enfocar-lo de forma globalitzadora. El coneixement en sí és un, és global; no es dóna per discilipes, llavors, haurem de començar a plantejar-nos que el currículum, i per tant, l'aprenentatge siga igual. Isabel Solé, Eulàlia Bassedas i Teresa Huguet en el llibre Aprendre i ensenyar a l'educació infantil (1996, pàg.132) expliquen: ''en l'enfocament globalitzador el nexe comú és el problema lligat a la realitat que dóna entrada a diversos continguts, i això facilita l'establiment de relacions que caracteritza l'aprenentatge significatiu''.

           
            Recuperant el tema de les competències, podem parlar-ne de vuit:
            1. Comunicativa, lingüística i audiovisual    
            2. Artística i cultural  
            3. Tractament de la informació i competència digital

            4. Matemàtica

            5. Aprendre a aprendre         
            6. Autonomia i iniciativa personal

            7. Coneixement i interacció amb el món físic          
            8. Social i ciutadana 
Si ens fixem, podem veure que aquestes competències corresponen als quatre pilars bàsics de l'educació de Delors (1996): saber, saber ser, saber fer i saber conviu-re.
Hem d'assumir que aquestes competències s'han de poder treballar des de qualsevol àrea. Per exemple si jo sóc professor de matemàtiques, no només m'he de preocupar de què els alumnes assoleixin la competència matemàtica, sinó que en puc treballar moltes d'altres i així amb totes les matèries. A més, trob que és molt més enriquidor saber interrelacionar-ho tot, ja que si només sabem veu-re les coses per disciplines aïllades perdem la visió global. Sembla que a l'educació infantil es sap treballar d'aquesta forma, però quan més s'avança de curs, més costa, i això és un problema.  
           
Igual que a l'entrada de les competències vaig dir que poder gaudir de la conferència d'Antoni Zabala m'havia enriquit molt, m'ha passat el mateix aquesta setmana, ja que hem vist una entrevista als directors del CE Jacint Verdaguer on parlen de quins tipus de canvis hi hauria que dur a terme, i m'agrada perquè realment t'oblides de què estàs a classe i penses que ells t'ho expliquen a tu amb les seves pròpies paraules.      
Per començar parlaré un poc de dels canvis en el professorat ja que és la persona en sí que hem de ser d'aquí a alguns anys. La ideea principal és el canvi del professor des de l'escola tradicional a l'actual, el canvi de rol d'aquest. En aquests moments no és ell qui té aquelles veritats absolutes i no discutibles de les que parlàvem a la primera entrada de bloc (paràgraf 3), sinó que és un orientador, un gestor d'activitats que ha de preocupar-se d'oferir-li a l'alumne allò que necessita per desenvolupar-se. Amb això, el centre d'atenció passa a ser l'alumne (que no significa que la tasca del docent passi a ser molt més fàcil sinó tot al contrari), a més de la tasca d'ensenyament, hi ha d'haver una relació professor-alumne, preocupar-nos per ells. Com s'expressa en el llibre Aprendre i ensenyar a l'educació infantil (1996, pàg. 108): ''el fet que l'infant se senti estimat, valorat i apreciat com a alumne per la seva mestra afavorirà que se senti segur a l'escola i que es vagi sentint amb capacitat per afrontar els diferents reptes que hom li anirà proposant'', amb això estem parlant del concepte de  tecnologia dolça i trob que és molt bonic perquè com a futura mestra em sembla fascinant que nosaltres pugem ser tan importants i influents en l'etapa educativa d'aquests nens i nenes.          
A part d'això, es parla també de la importància de l'agermanament entre el professorat  i de treballar interdisciplinàriament.     
Si en quan al rol del professor es trenquen esquemes, amb els l'organització de l'aula també. Si el docent ja no és el protagonista i ho són els alumnes, ens haurem d'escoltar entre tots, ja no només escolt a la persona que tinc al davant. A més, l'aprenentatge ha de ser social, es pot treballar de moltes formes; Zabala, al seu llibre Cómo aprender y enseñar competencias (2007) parla de fer-ho amb grans grups, equips fixos, equips flexibles homogenis o heterogenis o de forma individual sobretot per realitzar les tasques de reflexió.   
           

Referint-nos al temps, Isabel Solé (1996, pàg.109) expressa: ''el temps d'aprendre i el temps de viure i créixer no estan separats i en tot moment l'infant creix i aprèn gràcies a l'acció educativa de les persones que l'envolten i a les experiències que té en aquest context''. Amb això vol dir que qualsevol situació que es doni, qualsevol cosa que es faci, tindrà sentit educatiu i serà rellevant, realment això ho exposa de cara a l'educació infantil, però seria bò que es pogués donar a les altres etapes també, tot i que és més difícil.      
           
Quan introduírem el TPACK a l'entrada d'escultors de persones, ja exposava breument la importància d'intregrar les eines per ensenyar contingut (paràgraf 10), ara, després de les classes d'aquesta setmana i de veure els vídeos, puc ampliar-ho. Les tecnologies per sí soles no fan millorar el resultat dels aprenentatges; si sóc professora de matemàtiques no puc pretendre que els alumnes facin els mateixos problemes que resoldrien amb paper i llapis però a l'ordinador, ha de ser un conjunt amb la metodologia i l'ús que els hi donem.       
           

Si parlem de canvis curriculars, és important que parlem de desenvolupar el coneixement i la sociabilitat. A més de treballar tant l'esforç individual com el col·lectiu i cooperatiu. Que l'alumne aprengui a aprendre al llarg de la vida.           

Un altre factor important és l'entorn, ja hem dit que el nostre món és globalitzat, per tant hem de saber treballar amb altres cultures, altres països... Hem de saber què demana la societat a l'escola i a l'inrevés. A l'escola, la diversitat és un fet, pot haver-hi nens de diferents cultures, nens amb necessitats especials... i ho hem d'acceptar com una cosa natural i treballar-ho. M'agradaria posar un exemple sobre això: a una altra assignatura, anàrem a visitar una classe de P4 per observar i posteriorment fer un treball. Allí, hi havia una nena amb necessitats especials ja que té Síndrome de Down però em va apassionar veure que estava completament integrada a la classe, perquè abans les diferències es remarcaven molt.    
           
Segons Zabala també, és important el treball per projectes per a construir coneixement plantejant objectius, treballant-los, relacionant-los i obtinguen conclusions i reflexionant sobre aquestes. ''Una enseñanza en la que el objetivo no será la variedad, sino la utilización apropiada de aquellas estrategias y métodos coherentes con el conocimiento del que disponemos sobre cómo se producen los aprendizajes'' (Zabala 2007, pàg. 167).

  Aquest video mostra un cas particular d'una escola que té l'intenció de seguir més o menys això.

Aquesta setmana trob que l'entrada ha estat un poc més extensa ja que hi havia molts continguts que analitzar, però, he de dir que, tot i que realitzar les entrades setmanalment és un esforç considerable, no em desagrada fer-les perquè jo mateixa noto que estic realitzant un aprenentatge significatiu i, igual que passa amb l'esport, no m'importa fer un treball dur si resulta gratificant.        
He de dir que de vegades em sento com en una muntanya russa, si mir-ho les notícies o la premsa veig que el tema de l'educació està tan malament que em fa por, però, després pens que millorarà i que estic al grau correcte en el moment correcte.         
Quant als coneixements, he de dir que després de parlar tant de competències, en el meu cap ja pensava que a l'educació infantil era on més es tenien en compte, però la nostra professora ens va aclarir que en aquesta etapa realment no es treballaven les competències pròpiament dites, sinó que es treballaven les habilitats per desenvolupar el coneixement per poder adquirir-les en els pròxims cursos. M'alegre d'haver rectificat aquest error ara que encara no és massa tard.
A més, me'n dono compte de la importància del treball de reflexió, a infantil, com a les altres etapes, també és important i no perquè siguen més petits hem de fer les coses per què sí, això és un error. Jo mateixa si llegeixo la primera entrada del bloc, veig que quasi no vaig fer tasca de reflexió i ara veig l'important que és i el buit que queda a l'aprenentatge sense això.   
           
           
L'eina d'aquesta setmana no ha estat tant tècnica sinó que l'important era reflexionar i trobar una situació que creés conflicte en els nostres alumnes. Sembla fàcil, i de fet segurament hi ha un munt de situacions conflictives davant els nostres ulls però sovint passen inadvertides.
En el meu cas, he escollit els peixos, perquè tot i que semblen simples, realment crec que poden generar preguntes i conflicte en els alumnes per exemple per la situació de viure en un medi que no és el nostre. Així, es podria partir de preguntes com: ''com respiren dins l'aigua?'', ''fixeu-vos que no tenen nas!'', ''no s'acansen de nedar?'', ''els peixos dormen?'' i tot el que se'ns ocorregués en aquell moment. A més, com els nens solen tenir una fixació especial pels animals, trob que estarien motivats a aprendre'n més coses. Inclús, trob que després de fer l'exercici de reflexionar sobre els peixos i els temes que en deriven, es podria plantejar la ideea de tenir un peix a la classe i comprometre's a cuidar-lo per a que ells, a més d'aprendre més sobre el tema, desenvolupessin la capacitat de responsabilitat i s'ocupessin de donar-li menjar, rentar la peixera...