Avaluar per aprendre, no per sancionar

Aquesta setmana hem tractat un tema molt important a l’hora que interessant en el procés educatiu; l’avaluació. Aquesta pot condicionar tot el procés, per tant, hem de tenir clar la forma adequada de fer-ho.

Aquí deixo un breu vídeo per introduir aquest tema:

Per començar definiré els tipus d’avaluació, els quals podem agrupar segons diferents criteris:

 Segons la finalitat:
- Avaluació de diagnòstic o inicial: per conèixer el punt de partida de l’alumne.

- Avaluació sumativa o integradora: per a la valoració de tot el recorregut que ha seguit l’alumne, des del punt de partida, el procés i fins al resultat final.

- Avaluació formativa o reguladora: aquesta serveix per a regular i orientar el desenvolupament formatiu. La més indicada per a l’avaluació processual que veurem a continuació.

Segons el moment de la seva aplicació:

- Avaluació inicial: aquella realitzada a l’inici del procés. Sol ser per saber els coneixements dels quals parteix l’alumne.

- Avaluació final: realitzada al final del procés per conèixer si els objectius fixats han estat assolits per l’alumne.

- Avaluació processual: aquella del funcionament, del desenvolupament d’un objecte que haurà de ser avaluat en un període de temps determinat.

Segons el seu àmbit d’extensió:

- Avaluació parcial: s’enfoca a l’estudi de determinats continguts de la totalitat.

- Avaluació global: s’enfoca a l’estudi del conjunt, més global que la parcial.

Aquestes dues, com quasi totes, s’han d’entendre de forma complementària.

 

Segons el grau de relació amb l’avaluador:

- Avaluació externa: si aquelles persones que avaluen no han estat dins el procés d’ensenyament- aprenentatge.

- Avaluació interna: quan els avaluadors sí que han participat en el procés d’ensenyament-aprenentatge. N’hi a tres tipus:

 

a) Autoavaluació: si la persona que avalua és la mateixa que la que aprèn. És a dir, el propi alumne.

b) Heteroavaluació: si la persona que avalua no és la que aprèn. Com el professor.

c) Coavaluació: les persones que aprenen s’avaluen entre ells. Per exemple quan els companys s’han d’avaluar entre ells mateixos.

I per últim, segons el criteri de comparació:

- Avaluació criterial: aquella en la que es comparen els resultats d’un procés educatiu amb un criteri preestablert.

- Avaluació normativa: aquella que parteix del punt de referència de la mitjana del grup.

I un nou concepte en avaluació segons Escamilla (2009), aquesta és l'avaluació inclusiva: aquella que té en compte la diversitat de l’alumnat (capacitats, interessos, motivacions...) Si ho pensem bé, qualsevol avaluació ho hauria de ser.

Tenint en compte tot això, podem caracteritzar més aquella educació tradicional de la que parlàvem a la primera entrada. Llavors, podem afegir que aquesta s’identificaria més amb una avaluació sumativa, final, criterial i on el més normal era l'avaluació del professor (heteroavaluació).

A continuació i per tal de introduir la part més crítica d'aquest tema, us presento el meu power point:

power point avaluació from celiacc

Aquesta setmana, a part dels apunts i els llibres de Zabala (2007) i Isabel Solé (1996), tenim molts materials que ens ajuden a ampliar la informació i a enrriquir-nos encara més. Per exemple, a classe poguérem veure un vídeo de Jose Luis Castillo amb el qual introduírem la part més crítica d’aquest tema. En ell, parla de la necessitat de reinvenció del docent a partir de l’avaluació, la calificació com a indicador però no que tot estigui al servici d’ella, L’avaluació com a procés i producte i de forma orientadora, personalitzada, participativa... la importància de verbs com col·laborar, redissenyar, elaborar, dissenyar...

Si pensem en aquests verbs als que Castillo fa referència, veiem que encaixen en el sentit de treballar per competències de Zabala (2007). A l'hora de parlar de l'avaluació en el llibre Cómo aprender i ensenyar competencias (2007, pàg.199) Zabala escriu: ‘’querer abordar el verdadero sentido de la educación implica assumir la complejidad de una enseñanza para la vida que tambien se debe reflejar en el proceso evaluador’’.
A l'entrada de Recórrer el camí mitjançant competències (paràgraf 4) ja deixàvem entreveure que cada component de la competència necessitaria una forma d'avaluar adaptada a les seves necessitats. En aquests moments, podem ampliar que els fets s'avaluarien de la forma més bonica i barata (amb una prova escrita senzilla), els conceptes mitjançant l'observació de l'ús que fan d'ells, els procediments mitjançant l'observació de situacions en les que es facin servir i l'actitud amb l'observació d'aquesta en situacions de reals.

 També, teníem a la nostra disposició, una conferència de Neus Sanmartí i un document; Avaluar per aprendre (2010) on per exemple expressa que: ‘’en el currículum per competències, l’avaluació té una funció reguladora de tot el procés d’aprenentatge’’. Ella veu ''l'avaluació com a motor de l'aprenentatge'', i realment crec que té raó perquè si ens parem a pensar, depenent de com avaluem, l'aprenentatge serà d'una forma o d'una altra.

 De vegades, alguns professors pensen que l'avaluació és simplement una eina per ''mesurar'' als alumnes, però, no és així. Com diu Isabel Solé (1996, pàg.192) a Aprendre i ensenyar a l’educació infantil: ‘’quan avaluem no ho fem solament en relació a l’evolució de l’infant, sinó que també avaluem el nostre programa, el nostre projecte i la nostra intervenció educativa’’. Hem de tenim capacitat de reflexió sobre el nostre treball i fer tot el possible per millorar. A part, hem de tenir en compte que: ''produeix efectes sobre l'infant avaluat i sobre la persona adulta que avalua'' (Fèneyrou, 1990).

També m'agradaria remarcar la importància de compartir l'avaluació tant amb els alumnes com amb la família, sempre de forma respectuosa i sense emetre judicis de valor ni etiquetar, com assenyala Isabel Solé (1996).

Queda clar que l'avaluació ha de ser per aprendre, no per sancionar ni classificar. Però, nosaltres tenim un cas molt clar de què encara no aconseguim entendre-ho així . Els que els que per exemple hem fet Selectivitat, sabem que és una prova en la que ens ho juguem tot en tres dies i si no aprovem o no treim suficient nota, no podem accedir als estudis que ens agraden o ens quedem fora. A la primera entrada (paràgraf 4), ja parlava d'ella de forma un poc crítica, remarcant que el seu propi nom ja indicava que era una prova purament selectiva.

La veritat és que aquesta setmana em sorgeixen moltes incoherències; jo estic atenta a totes les noves informacions, les noves idees... i sé que tot és cert i que realment no hem de tenir una avaluació que sancioni ni seleccioni sinó una que ajudi a millorar i a aprendre. Però, després també em costa entendre una avaluació diferent a la que tenim actualment, ja que quasi totes les meves etapes educatives han passat per aquest tipus d'avaluació més selectiva i sancionadora i quasi ho veig necessari (a l'hora que sé que no ha de ser així).

En realitat pens, que d'alguna forma l'avaluació dóna seguretat. Ja siga als pares, als professors i fins i tot als alumnes, que tot i que moltes vegades expressem el nostre odi pels exàmens, ens agrada tenir bones notes i poder demostrar que les hem tingut perquè hem estudiat molt i n'estam orgullosos. Potser sense aquestos, hi hauria problemes a l'hora d'avaluar; quina seria la forma correcta per a que fos completament just i tot el món ho comprengués? La incertesa crea resistència, allò desconegut fa por, jo mateixa encara no veig clar per on començar a canviar aquest procés, sé que s'ha de reinventar, però encara no sé com. Potser s'hauria de buscar alguna forma d'aconseguir que anar a un examen no fos ''vomitar'' tot allò que diu el llibre de text i que hem memoritzat.

 La memorització també és necessària, però no ha de ser l'únic.

També hem parlat molt del cas d'aquesta assignatura; on utilitzem la rúbrica, que, tot i que potser no és perfecta perquè no està pactada, és un avanç per ser un procès transparent i públic.

Al final sempre acab fent referència al meu cas personal amb l'esport perquè trob que és significatiu. Quan estàvem parlant de què de vegades t'ho jugues a tot o res amb alguns exàmens, estava pensant que una competició és així: el procès és molt dur, entrenaments, angoixa, esforç... practicant per a què surti bé el gran dia; el dia del campionat (el que seria l'examen final si ho relacionem amb l'educació) en dos minuts et jugues tota la temporada, la teva posició, el poder passar o no a un altre campionat de major nivell. És exactament igual que el que estem parlant ara, diem que el procès és important per a l'aprenentatge però, en alguns cassos s'arriba a l'examen final i et jugues passar de curs o poder escollir el grau que t'apassiona, i si no arribes a la nota mínima, et pots quedar fora. Això és molt trist, a l'esport és així perquè està implícit que aquí sí que s'ha de fer una selecció de les millors, però l'educació no és una competició, no ha de ser així.

No vull acabar sense citar una frase de Manuel López (2011) que m'ha agradat perquè simbolitza la passió per aquesta professió: ''en ocasiones hasta remar a contracorriente, y muchas veces los resultados son mínimos, pero si amas esta profesión, sigues adelante o empiezas de nuevo si es necesario''.