Ingredients per a un bon aprenentatge significatiu.

Aquesta setmana, a part de fer una petita introducció a les lleis, ens hem endinsat en el procès de l'aprenentatge.
Dins d'aquest tema, podem trobar dos processos ben diferents: l'aprenentatge de manera mecànica (aquell que era molt habitual a l'escola tradicional) i a l'altre extrem l'aprenentatge significatiu, útil per a la comprensió e interpretació.

En el llibre 11 ideas clave, Zabala i Arnau (2007) recullen idees de diferents investigadors i parlen de 10 principis psicopedagògics bàsics per l'aprenentatge significatiu:

1. Esquemes de coneixement i coneixements previs: els nostres esquemes es modifiquen i es tornen més complexos i adaptats a la realitat al llarg de la nostra vida. Els nous aprenentatges han de ser construits des d' aquells esquemes ja existents; és a dir, que hem de partir d'allò que l'alumne ja sap. En ocasions aquest esquemes poden ser erronis, per això haurem d'estar atents i ajudar-los a corregir-ho per a què no condicioni el procès.

2. Vinculació entre els nous continguts i els coneixements previs: l'aprenentatge es dóna quan s'estableixen relacions entre el nou contingut i allò que ja formava part de l'alumne. Aquesta vinculació ha de ser significativa, a més els nivells han de ser similars de manera que el nen tingui la capacitat per relacionar-ho i treure'n conclusions. Si no és així, l'aprenentatge serà massa superficial.

3. Nivell de desenvolupament: que els alumnes puguin actualitzar i integrar els nous esquemes de coneixement dependrà també de si el seu nivell de desenvolupament cognitiu és l'adecuat. És important saber en quina etapa de Piaget (sensiomotòrica, preoperacional o operacional) es troba l'infant, perquè potser algun no està en la mateixa fase que la resta.

4. Zona de desenvolupament proper: això es refereix a la distància entre el que es sap i el que no (allò que es vol aprendre), Vigotsky (1979). El camí que separa aquests dos punts sería allò que sé fer però amb ajuda, aquí entrem nosaltres com a professors, fent la feina de guíes, d'orientadors. És important què aquesta distància siga l' adequada, ja que si és massa l'alumne no es sentirà motivat ni tan sols amb ajuda, i si és massa fàcil, no ho vorà com un repte.

5. Disposició de l'alumne pel propi aprenentatge: aquí intervenen factors vinculats a les capacitats d'equilibri emocional, ja que el fet de què el nen es senti d'una manera o d'una altra influirà en la manera de veure's davant els nous continguts.

6. Significativitat i funcionalitat dels nous continguts: el nen ha de sentir que el que està aprenent és útil, que té sentit, això està relacionat amb les famoses competències ja que una de les seves característiques és poder aplicar els coneixements a la vida real.

7. Activitat mental i conflicte cognitiu: és necessari que l'alumne tinga el paper protagonista, que investigui, que tingui preguntes per resoldre... passió per aprendre.

8. Actitud favorable, sentit i motivació: en aquest punt els professor en som clau. L'alumne ha de tenir ganes d'aprendre, il·lusió. La motivació es basa en l'interès, que normalment sorgeix quan aquests coneixements es consideren (com hem dit abans) necessaris.

9. Autoestima, autoconcepte i expectatives: les expectatives d'èxit que té cadascú d'ell mateix són determinants per desenvolupar una actitud favorable, així com que ells vegin que nosaltres tenim confiança en ells.

10. Reflexió sobre el propi aprenentatge. Metacognició: és la capacitat de reflexió sobre el propi aprenentatge i en facilita de nous. Que sàpiguen que han fet per aprendre, com ho han fet, que més han de saber...

 He fet aquest dibuix com una representació d'aprenentatge significatiu i on estàn presents els principis bàsics que hem anomenat: la professora fa una pregunta per partir dels coneixements previs dels seus alumnes, un altre dia els porta al zoològic per a què l'activitat sigui més emotiva i l'aprenentatge molt més pràctic i visual, ja a classe dibuixen el que han vist per assentar els nous continguts i al final reflexionen sobre allò que han après.

He de dir que mai m'havia plantejat moltes de les coses que estem aprenent. En aquest cas, mai m'havía parat a pensar que el procès d'aprenentatge impliqués tantes coses. Després de llegir aquests 10 principis bàsics, escoltar anècdotes de les companyes i a la professora, entenc que les deu son molt importants i totes s'han de tenir en compte com a professor a l'hora de planificar una classe. Amb aquesta entrada i l'anterior, escultors de persones on ja parlava del bon mestre (paràgraf 8) me'n dono compte de tot del que hem de ser conscients com a mestres, ja que l'aprenentatge que facin els nens dependrà en bona part de nosaltres.

D'altra banda, i seguint amb l'important tema de les competències, Zabala (2007, pàg.107) ''no se puede aplicar eficazmente aquello que no se ha comprendido ni se ha dominado suficientemente''. Cada vegada entenc més que això no es pot deixar de banda.
He de reconèixer que jo com alumna ho he fet totes aquelles vegades que he memoritzat el temari de cara a un examen sense entendre moltes coses, ara veig que ha set un error, potser no només meu, potser també d' aquell professor que en un moment donat no va pensar a motivar-nos i l'únic que va dir va ser: ''posem la data de l'examen, ja podeu estudiar perquè el que no aprovi ja no té altra oportunitat''.

Tots aquests passos per a l'aprenentatge els puc relacionar també amb la meva experiència personal. En l'esport és igual; jo he fet des de petita gimnàstica rítmica i els passos a seguir per millorar i per aprendre són qüasi els mateixos. Nosaltres també vinculem els nous aprenentatges a allò que ja sabem, és important la zona de desenvolupament proper on l'entrenadora ens ajuda a arribar al següent exercici (que ha de ser d'un nivell adequat), l'equilibri emocional ens condiciona a l'hora d'entrenar, necessitem sentir que l'exercici té sentit, estar motivades, tenir ganes d'aprendre noves coreografies, nous reptes, creu-re que podem millorar i que l'entrenadora té confiança en nosaltres, i cada dia, al acabar l'entrenament reflexionar sobre el que he fet, el que puc millorar, com ho puc fer, etc.

Escultors de persones.

Aquesta setmana hem seguit ampliant un poc aquest tema de l'eduació tradicional i constructivista i les seves funcions, així com hem vist algunes visions de professors clàssics i el model del bon mestre.

Quant a les finalitats de l'escola tradicional, hem vist que la socialització era senzillament aprendre unes normes socials per a després reproduir-les, això ja ho criticàva Fernández de Enguita (1994) ja que aquesta reproducció de la que ja parlàvem a l'altra entrada, no ens serveix.

Una altra finalitat era la preparació dels estudiants per al món laboral, és a dir, tot estava enfocat de cara a la futura feina. I això no és l'únic que volem a hores d'ara; necessitem formar futurs ciutadans i amb això també entra que els nens entenguin en quin moment polític estem i que l'educació mai és neutral (així com tampoc ho és la societat) no podem fer-lis estudiar tot això, han de sentir-se'n partíceps per entendre que tenen dret a expressar-se lliurement, que poden elegir democràticament... i aquest procès necessita també iniciar-se a l'escola (Gimeno Sacristán 2000).

La funció de consens social encara no està aconseguida, que hi hagi places a les escoles per a tots no significa que no hi hagi encara diferències. La igualtat d'oportunitats també és comprendre i compensar les desigualtats socials. Encara estém en la fase en que cadascú és responsable del seu propi èxit i per tant la societat se'n renta les mans. Per exemple: si a un nen li costa més aprendre que als demés que hem de fer? Em de obviar-ho i pensar que si no ho sap fer es perquè no vol? Jo crec que no, crec que hi ha que implicar-se en cada situació.

Hem parlat també de les funcions de custòdia i de nova planta. La primera es refereix a l'escola com a lloc per ''aparcar'' els nens per a que els pares pugen anar a treballar, i la segona com una forma de ocultar l'atur ja que si molta gent està estudiant durant anys no necessitaràn encara buscar feina.

Gimeno Sacristán (2000) destaca les funcions de l'escola constructivista. Una escola per transformar. És important també la insercció dels alumnes al món i que no es conformin amb el que tenim sinó que tinguin ganes de cambiar-lo i millorar-lo.

No només és l'escola en general la que està en procès de canvi; la figura del professor també està evolucionant, crec que tots tenim l'objectiu d'aconseguir ser '' El bon mestre''. Andy Hargreaves parla de que els pitjors enemics de la professió són l'individualisme i el corporativisme, el primer és com una forma de protegir-se de la crítica, de aillar-se, i el segon anteposa els interessos d'un col·lectiu davant els de la societat o la comunitat educativa en general. Jaume Carbonell (2008) també recolza aquesta opinió. Carbonell parla de cinc tipus de professor:
- El model funcionarial i absentista és aquell que es dedica a fer la seva classe rutinària i ja està.
- El model especialista és el que pensa que no li toca fer-se responsable de res més que no siga la seva classe.
- El model autista o que no s'entera: aquell que ''viu'' en la seva bombolla, lluny de la realitat, és molt seguidor del llibre de text.
- El model nostàlgic: aquell que es refugia a l'aula. És el tipus de professor ''cremat'' al que feia referència el llibre Va de mestres.
- El model basat en la queixa permanent: aquell que culpa a qui siga abans que a ell mateix.
A més d'això, Carbonell parla dels deu atributs del bon mestre: el coneixement de la infància i l'adolescència, la relació amorosa i afectiva, la relació amb la cultura, el saber fer pràctic, la innovació crítica i progressista, el compromís polític i social, el valor del testimoni, la formació permanent (de la que parlava també Delors 1996), la cooperació i les reds docents i l'esperança.
Pens que les deu són molt importants, però m'ha agradat la que fa referència a la relació amorosa i afectiva, perquè trob que ha de ser així. Com deia Freire: ''la educación es, sobre todo, un acto de amor''.

A això del bon mestre, hi hem relacionat també el concepte de TPACK (Tecnological Pedagogical Content Knowledge ) ja que aquest ha de tenir coneixement acadèmic, pedagògic i tecnològic, és a dir, que integri les eines per ensenyar el contingut.

 Ja que tenim molts materials i eines hem d'aprendre a treballar amb tot conjuntament per enrriquir-nos.

No vull acabar expressar que els meus esquemes han canviat molt en pocs dies. He sentit moltes vegades això de que ser mestra d'educació infantil es basa en fer-los pintar i jugar i que passin el temps, i jo no tenía ''armes'' per debàtre aquesta opinió. Realment mai m'havia plantetjat que aquesta professió abarcava tantíssimes coses, que hem de transmètre coneixements, entendre a aquests infants, ajudar-los a descobrir coses noves, inculcar-lis les ganes d'aprendre... així que si alguna vegada sent a algú dir que els professors no fan res, intentaré fer-li entendre que el que feim és important, i que com diu Sonia Nieto, sóm ''escultores de personas''

 Els professors tenen el poder de elegir l'eina i la metodología que creuen millor per captar l'atenció dels infants, jo per la meva part pens que la millor és la d'aprendre mitjançant la pràctica i el joc.

Finalitat i evolució de l'educació

(L’educació de la societat industrialitzada i l’educació de la societat de la informació i el coneixement)
.

En aquests moments, podem dir que estem en camí cap a una escola basada en teoríes constructivistes. Si és així doncs, és perquè creiem que l’escola tradicional o de la societat industrialitzada, no és el que necessitem a hores d’ara.

 Si ajuntem alguns principis bàsics de l’escola tradicional, sembla que l’únic important era transmetre coneixements (ja Tonucci l’anomenava escola transmissiva) Llavors què pasa amb els nens? No hauríen de ser ells els protagonistes del seu propi aprenentatge? Segons el que diu Tonucci, el protagonista a la classe en l’educació tradicional devía ser el profesor, ja que era ell qui tenía el coneixement absolut i ‘omplía’ les ments dels nens amb aquelles idees (suposadament veritats absolutes i no discutibles).

Estem parlant d’una educació que considera que tots els nens són iguals, no és té en compte la diversitat, a més és selectiva. Una de les eines dels professors és l’avaluació (Tonucci la veu com una eina per mesurar a l’alumne i Zabala com una eina sancionadora), i amb això, tot aquell que no demostra que sap aquells coneixements que ‘ha de saber’ es queda al lloc i els que sí que ho han superat passen a una etapa diferent. Així l’aprenentatge es dóna per fases i cada fase depén de l’anterior; Zabala ja defineix això com un sistema escolar propedèutic. I no és això el que hem passat nosaltres?

Per poder accedir a la Universitat hem tingut que fer una prova de Selectivitat (sembla que el mateix nom ja indica la seva característica principal) seleccionar a partir de la nostra nota a quina universitat podem accedir i quin tipus de Grau podem realitzar. A part de totes les etapes prèvies que hem superat per arribar fins aquí.

David Álvarez escriu una opinió de com era la escola tradicional i com no ha de ser ara, i el que sí ha de ser. És bastant dura però expressa molt clarament el que pensa.

       La Declaració Universal dels Drets Humans (ONU 1948) i també la Constitució Espanyola, entenen la finalitat de l’educació amb ‘’…el pleno dessarrollo de la personalidad humana’’ aquí ja no estem parlant simplement de transmetre coneixements, sinó de donar eines als nens per a què desenvolupin la seva pròpia personalitat. Zabala donàva també molta importància a aprendre per competències, i que el més important és tenir coneixements i saber-los portar a la pràctica, és a dir, a la vida real i per tant, com ja es refería Tonucci: ‘’ la construcció per part del nen dels seus propis coneixements’’.

         El nostre món actual està constantment canviant, mai no es sap tot, la mediatització i globalització fa que tot estigui connectat, és per això que Delors pensa que la clau és l’educació al llarg de tota la vida. De fet ja és així. Per exemple, un metge no pot quedar-se aïllat de totes les novetats que sorgeixen dia a dia en el camp de la medicína, està aprenguent contínuament per atendre bé als seus pacients, i com aquest, qualsevol professional.

       Tampoc podem deixar de banda l’importància del llenguatge multimèdia i les noves tecnologíes (que cada vegada tenen més pes a la nostra societat), així que haurem de ser conscients com a professors de la importància de que els nens assoleixin les capacitats necessàries per a fer-ne ús durant tota la seva vida.
Tot això és ja el que prima a aquest model constructiu que volem assolir, a més, Delors ja apunta en: La educación encierra un tesoro, que els quatre pilars bàsics d’aquesta educació són; aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure i aprendre a ser (cada pilar es defineix a ell mateix perfectament).

Domingo Méndez resumeix en poques paraules el concepte que ell té del que té que ser un educador i crec que està relacionat amb el que té que ser l’educació constructiva.

 Hem avançat molt però em sembla que encara ens falten coses per poder oferir una ''perfecta'' educació.
 Aquest no és un artefacte propi però he trobat que encaixa bé en el que hem estat explicant durant tot el tema.

Presentació

Sóc na Celia i estic a primer curs de Educació Infantil. Ja hem començat les classes i pens que és una carrera molt interessant, sobretot si t'agraden molt els nens petits. Tinc ganes d'aprendre per a després poder-ho posar èn pràctica amb ells.
La veritat és que a mesura que passen els dies em donc de compte de que ser mestra és una gran responsabilitat, i més els primers anys... però esper que quan jo ho arribi a ser-ho puga ensenyar-lis moltes coses i inculcar-lis les ganes d'aprendre.